Va esdevenir una cursa molt important per mi, doncs em volia treure d’una vegada per totes l’espina dels dos últims anys.
El 2008 vaig haver d’abandonar per problemes a l’estomac.
El 2009, tot i anar a bon ritme, vaig tenir problemes a l’estomac al mateix lloc on l’any anterior, i tot i perdre 2h30 de Courmayeur a la Fouly, vaig poder acabar amb 27h50’
Aquest any 2010, ha estat el de proves. He provat de canviar la dieta, de entrenar més, de provar material divers...
Al final, després de mesos de proves amb el menjar i sobretot la motxilla, semblava que tot eta a punt.
Com ja és de costum, el meu pare, Josep Julià, s’oferia de assistència durant aquest llarg cap de setmana, amb l’ajuda de la Lluisa.
La Fernanda, la persona amb la que comparteixo aficions i casa.... tambè venia cap a L’UTMB.
Ella és corredora de The North Face, i com l’any passat va guanyar la TDS, tenia un lloc de privilegi entre els atletes.
Així que va arribar la setmana anterior a la cursa.
Molts amics, anaven cap a Chamonix, durant les diferents curses que he anat fent durant l’estiu, he anat coneguen gent que hi aniria a correr, tenia ganes de trobar-los i poder xerrar amb ells.
Vam enfilar l’autopista cap a França, 4 persones dins la furgoneta.
Dos corredors i dos assistents.
Els dies anterirors a la sortida, es feien llargs, això de no poder entrenar..., però a la vegada eren distrets de tantes novetats i coses a fer.
.JPG)
Vistes des de la terrassa de la "nostra" habitació de l'hotel Alpina.
.JPG)
Ambeint a Chamonix a la nit.
Va arribar el dia 27!!
El dia 27 d’agost, era especial per dues raons...
1º era el dia en que començaca l’UTMB.
2º i no menys important, és el dia del meu aniversari.
Va ser llarga l’espera i molt gran la sorpresa del pastís que va arribar a la meva habitació de les mans d’en Josep i la Lluisa.
El temps era dolent, plovia, i segons la organització, faria mal temps tota la nit.
Aquesta informació, ens la van donar via sms!! Molt be penses...
La sortida era a les 18h30 com sempre. Jo com l’any anterior havia acabat el 36, pensava i ho havia preguntat... tenir lloc a la primera linea de sortida (Espai reservat per els millors).
Però no!! Així que vaig haver de correr per trobar un lloc entre els primers corredors per poder sortir amb una mica de tranquilitat.
El temps durant els primers kms, va ser canviant.
A la vall, humitat, i xafogor.
Als colls, vent fred i pluja, que no arribava a preocupar, però que ho podria fer a mitja nit si les temperatures baixaven.
Això feia preveure que la elecció d’agafar roba calenta i una jaqueta impermeable nova a les Chapieux, seria bona. En Josep i seria per fer l’assitència.
El ritme no era bo, però no era gens dolent.
Les sensacions, no eren del tot bones, però no eren dolentes, però el millor, va ser quan vaig sortir de St.Gervais!!!
Llavors si!
Pujant cap a les Contamines, ja era una altra cosa. Tot semblava començar a rutllar...
I de sobte, quan menys t’ho esperes, apareix una noia a l’entrada de la zona de assistència i et fa una senya com de temps mort.
El primer que em ve al cap, és: que em vol fer un control de material abans no enfilem cap al coll de la Croix de Bon Homme.
Però per desgràcia no!!
Resulta que després de xerrar amb ella, i de no entendre massa be que em deia, entenc que la cursa es para.
Jo convençut que és momentaneament, així que em dedico a preguntar on em paren el temps.
Finalment, entenc que no, que la cursa esta parada, i que no continuarem més enllà de les Contamines!!!
La decepció enorme!!
El cap no se’n podia fer a la idea. Jo no reaccionava, i no era capaç d’entendre que tot se n’anava per terra. Ilusions, temps de preparació física i logística... esforços...
Sense adonar-me’n em vaig trobar a l’hotel prenent una dutxa i celebrant el meu aniversari una altra vegada. Però aquesta vegada amb cerbesa inclosa!!
Durant la nit, i gràcies a voler saber del meu pare, en Josep i la Lluisa, vaig deixar el telefon en marxa. No ho faig gairebe mai.
A les 2 de la matinada, quan em desperto miro el telèfon. 1 sms.
Jo convençut que és d’ells el llegeixo.
La organització ens comunica que a les 10h es rependrà la cursa des de Courmayeur, i que hi haurà autobusos des de les 6h30 de Chamonix.
Des de llavors, no vam poder dormir. Ni la Fernanda, ni jo, podiem para de pensar en que fer.
Jo tenia unes ganes boges de correr, per això havia entrenat i m’havia preparat sicològicament... però aquestes formes, no són les que creec correctes. Això havia d’estar decidit abans, quan s’anulava la cursa. No 3o 4 hores després, quan hi ha la possibilitat que molta gent no se n’enteri.
Al cap d’unes hores més, rebia un altre sms. Tambè de la organització.
Tan sols hi ha autobusos per 1000 persones.
Això em va semblar indignant!!!
Si volen donar la possibilitat de correr, que la donguin a tothom!! No a qui tingui la sort d’agafar un autobus.
Jo imaginava cues infinites de gent, i gairebe que baralles per agafar una d’aquestes 1000 places.
Vaig decidir no anar a correr.
A les 7h, com la son no feia acte de presència, vam anar a esmorzar.
Allí va ser on vam trobar corredors de la CCC, que havien patit molt durant la nit. Molta fred, pluja... Tan sols uns pocs van poder acabar-la, ja que la organització, va decidir tallar als corredors a Vallorcine, a les 4 de la matinada.
Un cop acabat l’esmorzar i despres de xerrar amb alguns corredors, cap d’ells tenia motivació per tornar a posar-se les sabates i la indumentaria de correr.
Ja no era l’UTMB!!!
Vam tornar a l’habitació amb la Fernanda, i jo seguia amb el cuc dins.
Així que després d’unes inspiracions, fortes, me la vaig mirar i ella va dir el que jo tenia al cap.
Anem fins on surten els autobusos, si hi ha lloc, hi anem, i sino, serà que el destí ha decidit per nosaltres.
Així que corre, corre per canviar-te, agafar l’imprescindible i sortir a buscar els autobusos que ens havien de dur a Courmayeur.
La sort o el voler correr, ens van proporcionar la oportunitat d’agafar un d’aquells autobusos, i de poder esta a la linea de sortida de la cursa.
Per mi va ser una gran alegria poder esplaiar-me en aquells camins, amb aquells companys de cursa, tots amants de fer kms a peu, pujant i baixant...
Per fi corrent... el que més m'agrada!! Com m'ho passo be!!
El meu cos es va sentir reconfortat, no havia pogut correr l’UTMB i treure’m l’espina dels altres dos anys, però si vaig poder disfrutar d’una cursa preciosa, amb un ambient com sempre espectacular, i de poder fer-ho amb els meus: Josep, Lluisa i sobretot Fernanda.
.JPG)
Assistència a la Fouly.
.JPG)
Passant per Trient, molta gent animant i esgarrapant-me un somriure de la boca.
L’arribada a Chamonix, va ser... increhible.
.JPG)
Vaig sentir alegria, alegria d’haver disfrutat en tot moment, d’haver compartit breus moments, a les assistències, amb el meu pare, de pensar en tot moment, en com es trobaria la Fenanda, enviant-li aquella mica d’energia que em sobrava, desitjant que estigues en el mateix estat de concentració i de felicitat en el que jo em trobava, ...
.JPG)
Moltíssima felicitat!!
Aquestes son les sensacions i els estats que m’aporten aquest tipus de cursa... i entrenar-les, és la peça més gran que tu pots posar perque tot això es produeixi.
Així que entreneu, i així ens podrem veure a la pròxima cursa somrient al vell mitg d’un ultra!!
.JPG)
Arribada de la Fernanda.
.JPG)
La Fernanda al podi. 4º al final.
.JPG)
A la botiga de The North Face, recollint el regal d'aniversari.
.JPG)
Celebrant els dos aniversaris, el del meu pare,62, i el meu, 36. Fets amb 3 dies de diferència.
