Un viatge desitjat!! Tornada a Taghia, Marroc.

 Fa gairebé uns 14 anys que la meva vida ha estat donant voltes a la competició.

Competicions de llarga distància.. començant pels Raids d’Aventura de cap de setmana, en els que corríem unes 17h. De dissabte al matí a diumenge migdia… Be… això si tenies sort i eres dels bons… sinó et tocava córrer més de 24h!! Fins els últims anys en que m’havia especialitzat en córrer curses a peu de més de 100kms. O sigui, que em passava més de 15h corrent.

Però entre mig, he corregut curses de 3, 4 i fins a 6 dies, sense gairebé parar. Passant molta son, fred, menjant malament… però quan hi penses… ni ho recordes!! eren coses que assumies per tal de poder “gaudir” de l’experiència que representa fer una cursa d’aquestes magnituds.

Doncs be… no sempre he estat lligat tant intensament a la competició!!

De fet, molts anys enrere… escalava, i feia dintre de les meves limitacions, el màxim que podia, i en totes i cada una de les disciplines que escalar engloba.

Hivern, estiu, sobre l’aigua, arran de terra… tot m’atreia i encara ho segueix fent.

Si em pregunta algú quin tipus d’escalada m’agrada més, sempre em quedo dubtant.

N’hi ha dos tipus que  em donen les millors sensacions.

El Psicobloc, on escales en penya-segats sobre l’aigua, sense corda i que quan no pots més, caus a l’aigua de vegades des de una alçada…(17-18m) prou alta com per jugar-te un bon mastegot!!

Suposo que m’agrada perquè sempre m’ha atret saltar de llocs alts. Tot i que ara deu fer uns 19 anys, un salt d’aquests em va costar una operació al genoll dret i em va deixar tocat l’esquerra.

I sempre ho arrastraré!! però… un moltes vegades no pensa en que es farà mal quan fa les coses.

Doncs be, just quan començava a competir en aquells primers anys del 2000, també vaig fer el meu primer viatge a Marroc.

Mira que porto dies donant-li voltes i no se pas quin any hi vaig anar!! I no ho he preguntat als companys amb els que hi vaig anar. Perquè tampoc te tanta importància!!

Però aquell viatge va ser un viatge inoblidable!!

Per tot el que va passar, per amb qui vaig estar-hi, per com estava Marroc durant aquells anys…

He mirat de trobar el “diari” que acostumava a escriure durant els viatges que feia anys enrere. Però per ara no hi ha manera de trobar-lo. Això dels trasllats de casa… ja sabeu com és!! et sembla que ho endreces tot, i de fet és així, però ho fas també que després no hi ha qui trobi res!!

Així que tot i que volia llegir-me el diari de Marroc (2001-2002), abans d’escriure sobre Marroc (2015), no ho he pogut fer i no he volgut retrassar-me més, no fos que la memòria em fallés i no recordés prou be, com ha anat aquest segon viatge.

La gràcia d’aquest 2on viatge, era que finalment i després de desitjar i intentar anar a escalar a Taghia des de fa 4 o 5 anys, aquest any hi he pogut tornar.

Si, dic tornar, perquè a Taghia és un dels llocs on vam anar en aquell ja llunyà 1er viatge.

Al arribar a Marrakech, vam poder gaudir dels atractius de la seva plaça. A veure qui pesca la botella...

Al matí abans de sortir amb el taxi direcció Taghia, va poder gaudir d'una bona passejada pels carrers del Zoco de Marrakech.

Taghia, és un petit poble situat a l’Atles marroquí.

És un dels millors llocs del mon per poder anar a escalar vies de varis llargs, fins a 500-600m de roca seguits, hi podem trobar!!

És un lloc impressionant per qualsevol persona que pugui arribar a captar tot el que aquelles parets aporten!!

 Una de les parets més impresionants per mi, és la del Taoughdat!!

 De camí amb taxi cap a Zaouia Ahansal, d'on ens queda encara una caminada de unes 2h per arribar al poble de Taghia. A Taghia no hi arriba la carretera, i cal fer una caminada normalment acompanyat de burros que son els que ens porten el material i els extres...

 Petit mapa de la situación del poblé de Taghia i les diferente parets.

Doncs be, els dos viatges han estat molt diferents, el lloc era el mateix, però ha canviat tant…

Tenia ganes de llegir el “diari”, per tornar a viure en primera persona tot el que recordava, ara ja vagament! Però per ara no ha estat possible!!

A Taghia, tot és igual, i a la vegada diferent!!

L’evolució, és inevitable, i amb ella anem perdent moltes de les coses bones, que te el estar aïllat, però és evident que ho dic perquè jo tinc les dosis de les dues coses quan vull.

Per la gent de Taghia, suposo que els hi és molt més agradable el dia a dia, amb les millores que aporta la modernització del Marroc.

Jo vaig estar a Taghia quan encara hi havia molt poqueta cosa per escalar, no hi havia cap guia, i les ressenyes eren difícils de trobar!!

Vaig estar-hi en ple desembre. No us podeu imaginar la fred que hi feia!! Serveixi d’exemple: Estàvem acampats amb una tenda en un lloc prop de la paret des Sources, un prat preciós, però que no es desglaçava en tot el dia!! teníem tot el dia el terra ben blanquet!! imagineu-vos fer vida allí!!

Ara hi hem estat en el mes de maig. Hem estat en una de les per ara dues Gites o refugis que hi ha. Tots dos portats per gent del poble. Amb llits, dutxes d’aigua calenta, sopars calents, taules on menjar i sofàs on poder seure o jaure!! I evidentment sense haver d’estar totes les hores amb el plomes posat i patint fred!!

Doncs be, el retrobament amb les parets marroquines, ha estat excepcional!!

Hem estat pocs dies al Marroc, i molt poquets escalant, si miro la motivació i les ganes que tenia…

El temps no ha estat el millor, però tot i les pluges hem anat salvant la situació, i jo he tornat amb un ple de dies d’estada i dies escalats!! 

Tot i que no ha estat fàcil… doncs el primer dia ja vaig agafar una diarrea, que em va deixar tirat amb bastant mal estar al cos i de cap especialment!!

A Taghia, hi vam anar 4 amics, i així podíem fer 2 cordades. Ha estat prou encertat, perquè tot i ser jo qui va començar amb la diarrea i mal d’estómac, els altres es van anar alternant els dies següents!! així que els primers dies anàvem fent parelles d’escalada segons l’estat dels altres.

Les vies que vam fer, han estat al meu parer, boníssimes, i la veritat és, que he tornat a Catalunya, encara amb més ganes de les que ja tenia per poder tornar a Taghia!!

Per sort, hi ha coses que no canvien i els nens segueixen demanant caramels o llapis quan te’ls trobes a qualsevol racó.

Les vies que vam fer per ordre de dies son:

Belle et Berebere 6b+, 300m

Via de les mes repetides. Bona roca. Quan vaig arribar a dalt, pensava anar a córrer a la tarda.

Quan vaig arribar a baix, refugi, no em podia ni moure!! em feia mal tot, i al final vaig estar tota la tarda i nit amb febre. Bon començament… 

Jo ja veia la meva setmana a Taghia estirat al llit enfebrat!! i amb diarrea!!!

Classe Montagne Epinal 6c+, 200m

Via que vam escollir perquè jo estava fatal!!! al final, tot i que per caminar tenia problemes, al escalar, no. Per sort!! Vaig patir molt a la aproximació, 15min, i a la baixada, uns 45min. Per mi, més mantinguda que Belle et Berebere.

 Cordada a la via Le Reve d'Aicha. Fotos feta des de la via Classe Montagne Epinal. El poble es pot veure al fons.

Derniere Liverté 7b+, 320m

No podíem escollir millor via… boníssima!! però no era el meu dia… em trobava molt fluix a causa de la diarrea, i caminant ho vaig passar molt malament!! i l’aproximació era 1h15-1h30.

A més per acabar-ho d’arrodonir, em va caure un gat, quan faltaven 3 llargs!! “Pa matarme”.

Sempre hem quedarà pensar que va ser una “senyal”… ja que el cel es tapava, i va acabar plovent just quan acabàvem els ràpels. Així que de ben segur ens hagués agafat escalant si haguéssim seguit!

La tornada… per sort vam anar parant i amagant-nos a les balmes per anar esquivant la pluja. Va anar millor que la anada…

Pont berbère!! fa por però aguanta. De fet aquest és "modernillo"... hi ha escales dignes de veure... Durant l'aproximació a la via Derniere Liverté.

Jordi al 3er llarg de la Derniere Liverté.

La Verdad Absoluta 7a,200m

Per mi, una molt bona via. Combina llargs amb parabolts i d’autoprotecció. Mantinguda en el grau, i amb els seguros fixes justos, millor anar be en el grau. 

 Victor a la sortida del 4rt llarg de la via La Verdad Absoluta.

Whisky Berebere 7a,400m

Molt bona via, amb possibilitat de treure-la tota en lliure. També l’A0 del 5e llarg. Te alguns llargs a la part alta que cal equipar, molt bons!! Per no perdre el costum, igual que quan vam fer la Derniere Liverté al Oughdat, ens va ploure, però aquesta vegada, ja ens coneixíem les coves… així que vam aconseguir gairebé no mullar-nos. 

 Primers llargs de la Whisky Berebere. Anirem a buscar els diedres de dalt i els passarem cap a la dreta.

 Llargs superiors de la Whisky Berebere.

 Flanqueig al penúltim llarg de la Whisky Berebere.

Trompetenkafer 7a+, 320m

Una via que em va agradar molt. Totalment equipada, i amb els seguros justos en alguns llocs. Per no perdre el costum… ens va ploure al sortir a dalt… be de fet ho va començar a fer intermitentment quan encara faltaven uns 3 llargs, i us prometo que vaig tenir la sensació de que tornava a ser a Croàcia a la competició de 12h d’escalada… corríem per la paret!!!

 Bonic 3er llarg (6c) i amb unes vistes del Taoughdat impressionants.

 Mateix llarg però amb unes vistes ben diferents.

 Poble de Taghia des de la pared des Sources.

 Llargs de placa per arribar als desploms finals.

Desplom del últim llarg de la Trompetenkafer.

Creatura di Sabbia 7a,280m

Una via que per acabar el viatge, va ser la culminació a tot el que es pot esperar d’una via de paret!! Llarga, amb un grau on jo havia d’apretar molt, gairebé desequipada, tan sols un pitó a les reunions 6 i 7 i al llarg 6. Difícil de seguir al principi, fins no s’arriba al diedre final… un plaer, vaja!!

I com ja segurament suposeu, ens va ploure al últim llarg!! que em va costar un “güevo” perquè era finet i un xic herbós, estava moll i ja no em quedaven gaires seguros per posar…

En fi… Brutal!!!!

La sensació, al marxar, va ser de no creure’m que ja havien passat tots els dies que teníem al Marroc… estava tant a gust, i tenia tantes ganes d’escalar, que els 7 dies se’m van quedar curts!!

Tant sols hi ha una manera de solucionar-ho… tornar-hi i amb més dies!!!