Arnau Julià Bonmatí: Vivint...

Fa molts dies que no escribia.

L’excusa…? doncs el no tenir cap història que m’agradés per tal de compartir-la al blog.

La veritat, però, és que si al final no he escrit, és perquè no he tingut la motivació suficient, o perquè no m’he agafat una estoneta de tranquilitat per escriure.

Moltes vegades diem que no tenim temps… però el que ens falta és motivació. Així que penso que aquestes dues coses van molt lligades, i devegades parlem d’una (el temps) quan realment ens referim a l’altra (la motivació).

Aquests últims mesos, han estat molt intènsos.

Han passat algunes coses que m’han desestabilitzat emocionalment… lesió, en un moment en el que estava molt feliç per haver aconseguit una fita per mi molt bonica, el REPTE OMEGAFORT 3000.

Just en la plenitud de motivació, pel repte aconseguit i pel que estava per arribar, la TDS a Chamonix, la lesió em va deixar un xic perdut entre les ganes i la realitat del meu tormell.

Però la patacada bona, va venir, quan després d’un abandò anunciat a la TDS, vaig tornar a patir una lesió al altre tormell, i aquesta, pitjor que la primera.

És extrany adonar-se de quant important son les nostres motivacions. I adonar-se del que ens passa un cop desapareixen, be, en el meu cas no van desapareixer.. sino que no les podia portar a terme. No ben be el mateix… però gairebé.

Allò que sempre m’ha mogut que son els somnis, es van veure sacsejats per una lesió.

Una lesió que ja em van dir que em podia durar uns 6 mesos, i que em deixeria mínim 2 sense poder correr.

Jo mateix vaig decidir agafar les crosses… sense que un metge m’ho hagués de dir… això em va fer adonar que patia molt dolor. I per tant, de ben segur la lesió era greu.

Però com sempre tot i haver estat uns dies un xic perdut… un xic apagat, un xic apàtic, tot va tornar a la normalitat.

A la mínima que vaig poder vaig retrovar-me amb dos dels esports que més m’agraden, i que degut a la meva quasi plena dedicació a correr, havia pràcticament deixat de practicar.

Escalar, i la bicicleta tot terreny (btt).

La lesió, porta 4 mesos no deixant-me correr, i devegades em molesta quan camino… però per sort, em deixa fer bicicleta i escalar. Dos esports sense impacte.

Després de 4 mesos fent activitats varies, i fent un repàs mental, veig que he fet tantes coses com sempre, tot i la lesió!!

La Copa Gironina de btt, que vaig acabar 4rt a la classificació general. Inesperat!! On vaig passar mots bons moments i vaig patir tant per l’intensitat, com per no caure de la bici i tornar-me a lesionar.

Perquè la bici no te impacte mentre hi ets a sobre… però si te’n caus… doncs l’impacte pot ser molt pitjor que el de correr!

Per sort tot va anar be i no vaig patir cap caiguda… greu….

I a més d’aquesta dosi de competició, tambè he pogut gaudir de dies de tranquilitat, escalant amb els amics!! Dies merabellosos en els que combines la tranquilitat i el gaudir de l’estètica d’enfilar-se per una pared de roca, amb l’esforç més intens i de vegades la por a no caure!

Uns esforços que et deixen ben relaxat per la intensitat i no per la durada.

Hi ha varis moments dintre de tots els dies d’escalada dels últims mesos que son per recordar, però potser per la història que hi ha al darrera, els que més bons records i dels que de ben segur en parlarem més d’una vegada, son els dies passats a Kalymnos.

Kalymnos. és una illa grega, que es troba al sud i est de totes les illetes que te Grècia. A tocar de Turquia.

És una illa molt famosa dintre dels cercles d’escaladors i que feia molts anys que tenia ganes de visitar.

És una illa famosa per tenir unes vies plenes de “xorreres”, estalactites,… i mooooolts desploms!!

Per això em costava trobar el moment per anar-hi. No anar-hi amb un nivell mínim, és un xic.. limitant. Ja que les vies realment bones i diferents del que estem acostumats, son les desplomades, dins les moltes coves que hi ha.

Però com: “no hi ha mal que per be no vingui”, la lesió al tormell, em va donar temps per tornar a posar-me les piles i escalar bastant, i així poder disfrutar de 12 dies d’escalada inenterrumpuda a Kalymnos.

Això si!!! ben acompanyat, d’amics que ho eren abans d’anar-hi, i alguns de nous que ho son al tornar-ne!!