ABADESSA EMMONA. Campionat de Catalunya de Ultra Trails

Abadessa Emmona...

Aquest nom, em quedarà gravat al cap.

La història comença quan saps d'una cursa i tens ganes de corre-la algun dia...

Una història que de ben segur molts coneixeu...

Han passat anys, seguint aquest ritme.... rebre informació, llegir-la, obrir una espurna dins teu, i lluitar per aconseguir corre la cursa, el projecte,...

Doncs be, aquesta és una d'aquelles curses.

Aquest any al ser Campionat de Catalunya, em feia especial il·lusió, per poder lluitar amb els millors de la nostra terra.

I per això aquest any m'hi vaig inscriure.

He passat un mal inici de temporada, amb unes molèsties que no han marxat del tot, i que no m'han deixat entrenar lliure i amb plaer.

De fet vaig estar amb dubtes de si anar o no a la cursa una setmana abans...

Però, de vegades, quan ja has pres una decisió, no hi ha volta enrere... i vas fent camí, sense aturar-te, sense saber molt bé perquè no t'atures...

Al final, sense realment preparar molt la cursa, em vaig trobar a St. Joan de les Abadesses, el mateix dia de la cursa...

Tan sols tenia una sensació: no he preparat prou la cursa, no he entrenat prou, no he.... suposo que son sensacions que tens, quan ho vols fer be... mai n'hi ha prou..

Però com sempre, quan et donen un dorsal... TOT CANVIA!!!!

Al sortir, ningú no volia posar-se al davant, ningú volia agafar el cap de cursa... tothom esperava que sortís algú i marqués el ritme...

Jo vaig sortir i no vaig pensar en res... córrer al meu ritme i prou.

Als pocs minuts, sentia com les forces no eren les que jo necessitava per poder estar al davant... veia com la gent corria on jo no podia... veia com em treien metres... i m'enfonsava...

Suposo que quan desitges alguna cosa, i veus que no ho pots aconseguir, perds un xic el cap...

De fet és el que m'ha estat passant aquest mesos. Voler entrenar i veure com el teu cos no accepta la carrega... que no es recupera...

Tot i així, sempre queda agafar-se a aquell “mantra” de: MENJA I BEU.

Sempre he dit que tots els mals desapareixen si ets capaç de menjar i veure... una altra cosa, és saber el temps que necessites de menjar i beure perquè desapareixin!!! jeje

Jo vaig confiar en mi, en el meu cap, en la meva experiència en carreres llargues, per remuntar el que en un principi em semblava difícil.

Aconseguir córrer al meu ritme de sempre, aquell que m'ha donat tantes i tantes hores de satisfacció.

Vaig anar controlant els primers, intentant no perdre'ls de vista, fins que al coll de Tres Pics, ells van fer una parada més curta i van marxar.

Em vaig quedar 4º, veien com cada vegada s'allunyaven més, com el meu rellotge em donava la seguretat, que la distància que jo veia, era cada vegada més gran.

Vaig aguantar com vaig poder, vaig veure que les cames no m'anaven a les baixades, i això que és dels meus punts forts...

En arribar a Núria, la deshidratació era prou notòria, però com tampoc m'entrava gairebé res a l'estómac, vaig decidir tirar endavant a per totes.

Vaig sortir 3º, amb molt poc segons respecte al 2º.

Em va semblar agosarat, però pensava que no guanyaria res esperant a trobar-me be.

Vaig pujar prou be... abans de mitja pujada del Puigmal, ja havia passat al 2º, i veia com retallava temps al 1º.

Vaig seguir pujant, i va ser en la baixada del Puigmal, quan les sensacions van tornar...

Allò si em va donar ales!!! pujant em costava, però ningú anava sobrat, ja! Però recuperar les sensacions baixant... això em va donar moral, i sensacions fantàstiques!!!

Vaig veure com poc abans d'arribar al Corral Blanc, em posava primer, tot i que va durar uns minuts, doncs em vaig perdre, i en arribar al control, tot i que 3º, havia perdut 11 minuts!!!

La sotragada va ser bestial... el cap em va fallar, em vaig posar nerviós, el menjar se'm va posar malament... i tot tornava a ser un mal son...

En arribar a Planoles el següent control, en Jordi Martín, en aquell moment primer, em va preguntar que havia passat...

“M'he perdut!!” vaig dir-li.

Ell, va seguir per fer la feina que tenia davant, pujar a la Coma Ermada.

I jo com un boig al darrera... massa nerviós per valorar el que venia, i si tenia de tot per afrontar-ho.

A tot això s'hi ajuntava l'arribada del tercer,quart, i cinquè... érem un munt de gent lluitant!!

Vam anar fent, fins que poc abans d'arribar a dalt, junts però separats, cada un al seu ritme.

Finalment, vaig poder superar en Jordi, però al parar a carregar d'aigua en una font, en Jaume Folguera ens va passar.

Jo vaig engegar al cap d'un minut, just quan arribaven a la font en Juan José Oliva i l'Albert Vilana.

Això demostra fins quin punt anàvem junts...

Al començar a baixar, vaig avançar en Jaume, i vaig mantenir la posició fins Campelles.

Un cop allí, i amb problemes per menjar, vaig decidir para a menjar a Riber de Freser i no a Campelles.

Vaig estar 6 minuts parat a Ribes de Freser, i vaig sortir 3 minuts per darrere d'en Jaume, a qui vaig deixar que em passes, mentre menjava... amb por de no poder avançar-lo altra vegada, però pensant que sinó menjava, seria més difícil aguantar les hores que encara quedaven.

Durant la pujada al Taga, em vaig perdre... 2 minuts de més... i tres que em duia, sumaven 5...

Em semblava massa avantatge per recuperar a la pujada.

Jo tenia la sensació que havia estat baixant millor que ell a les baixades anteriors, però no pas massa...

Tot eren càlculs dins el cap de quilòmetres, desnivells i diferències, quan de sobte a les pendents finals, el vaig veure.

Em vaig fixar en un punt, i vaig controlar-ne el temps... 2'56''

Al cap de poc ja el tenia, i el més sorprenent, la seva pregunta... : “Que t'has perdut?”

I jo: “que si!!!”

Vaig mantenir el ritme, passàvem a 1minut de diferència al cim del Taga, últim cim de la cursa!!

En arribar a control de Coll de Jou, en separaven els minuts suficients per fer un avituallament ràpid.

Vaig sortit davant, vaig fer càlculs de quilòmetres, desnivell, temps aproximat, i de ritme que era capaç d'aguantar. Em vaig concentrar, i a per totes.

Al final, vaig arribar a St. Joan de les Abadesses amb 15h57'47''.

A 10'12'' entrava en Jaume Folguera, i a 21'02'' en Juan Jose Oliva.

Just, just!!!

Moltes Gràcies a tots, els corredors, als organitzadors, i voluntaris que fan possible aquesta cursa.