La veritat, de vegades em sento afortunat, i d’altres tinc la sensació d’haver perdut molts anys de gaudiment… parlant d’escalada! (no de totes les altres coses que he fet).
Com em va dir un amic: "quina sort que ho tens tot per fer!!!"
Ell es referia a Montrebei!!
Doncs si!
Una cosa que no se si es bona, es que després de 14 anys de competició, i de no escalar, ho tinc tot per fer, a gairebe totes les bones i boniques parets que hi ha pel nostre pais i els veins.
Això em dona dues opcions… o intentar que algú repeteixi una via “classiqueta”, o aventurar-me en algunes de les vies dures que s’hi poden trobar.
Però… es clar, si amb qui escales habitualment, ja ha fet les faciletes… i no vol repetir… tan sols queda començar per les dures.
Així que com a primera visita a la Peña de Sin, m’ha tocat la “Les gens du voyage”, de dos “paios” que jo no conec, però que sembla ser, donen respecte a qui els vol repetir les vies… perque serà..?
Jo ho he descobert aquest dos dies d’intensa escalada.
Els passats 1 i 2 de juny, amb la Joana, vam anar a repetir-la, i com a ella li feia molta il.lusió fer-la en dos dies, doncs res, petates i nosaltres, a munt.
Els nostres amics... el "gordo y el flaco"
Vam entrar tard el dia 1. Vam fer mitja via, fins la feixa, i el segon dia vam acabar més o menys a la hora que haviem entrat el dia abans. Així que amb un dia ben complert, la via es fa. Això si, aneu-hi ben en forma, que els últims llargs de 6b.. no donen descans, i algun d’ells, és obligadet.
Suposo que quan a la ressenya llegeixes que el grau es 7b màxim, i 7a obligat… ja pots preveure hi haurà una “mica” de guerra.
Com ja és costum, vaig perdre al joc de les pedretes!! no hi ha manera!!!
Començava la Joana, i en principi els llargs quedaven prou ben repartits, mirant la ressenya i els graus.
Un cop acabada la via, ens va semblar que els llargs parells, eren un xic més laboriosos i exposats. Però vaja… jo no sabria pas que triar si l’hagues de repetir!!
El primer llarg ja ens va posar en guardia, jo no vaig passar de segon per problemes de lectura del pas (la Joana ja havia fet uns puja-baixa… que denotava que no era fàcil de veure), em vaig penjar, m’ho vaig mirar, i vaig passar, a la segona amb èxit.
El segon… em va tombar tan sols començar!! al posar-me tota la ferralla al arnés, sortir en desplom, encara fred, i amb la roca un xic trencadota… vaig acabar per penjar-me de l’últim parabolt (3) que hi havia a l’inici del llarg. Així que tenia la confiança.. pels nuvols,.. vaja!!
A partir d’aquí, començava un llarg que em va desgastar o trinxar el coco. Vaig just en aquest grau en deportiva…(7a) així que en paret, amb els catxarros, la roca dubtosa, el navegar per trobar la via… i… no se quina excusa més, ah, si!! els passos obligats sobre pitons amb cordinos vells, va fer que la tivada per poder encadenar el que quedava de llarg, fos de les bones!!!
El tercer llarg li tocava a la Joana, que s’hi fa de valent i va passar el 7b en lliure!! Jo vaig començar amb dubtes, doncs se que ella es més forta, i per tant tenia tots els números d’acabar penjat. Em vaig sorprendre a mi mateix. Vaig passar molt be, però els problemes arribaren una mica més a munt!!! No podia ser tant fàcil!!! Tot i així vaig acabar “encadenant” el llarg igual que la Joana.
La Joana sortint del tram més tivaner del 3er llarg
El quart llarg, tambè és 7a. Em va costar lo seu passar, i per sort la Joana després de veure’m patir de debò em va donar un consell.
-Has vist aquell canto gran de l’esquerra??
-Si però és molt a l’esquerra!!!
Després de descartar tots els cantos més obvis, em vaig decantar per probat cap on ella m’havia dit, i… oleeee!! Els passos van sortir. Per acabar el llarg, però em va tocar patir de debò i fins i tot recular en un parell de llocs, perquè se m’obrien les mans del cansament.
El cinqué llarg, surt per l’esquerra de la reunió!! Ho descobrim, un cop la Joana va acabar farta de treure sorra de les fisures, i quan va veure un pitò solitari a l’esquerra d’on era.
Va encarar de nou el llarg, amb comte i va arribar a la reunió (arbre gran).
Quan va ser la meva hora, em vaig quedar petrificat!
En agafar un bloc on havia posat un friend, es mou!!! el tiro un cop passat, doncs em sembla perillòs per futures repeticions.
Després quedava una sortida a la feixa, que vam fer apurats per la poca llum que ens quedava!! La Joana, va arribar a peu del següent llarg, va montar la R amb els catxarros, i em va informar que allà de dormir… res de res!! però després de molt buscar, vam acaber acceptant que la única i millor opció, era aquella repisa on ella no creia poder dormir.
La nit va passar amb més pena que glòria!! Repisa petita, amb pendent… però per sort, no vam passar fred.
Ens vam llevar amb els primers raigs de llum, i ens vam posar en marxa, doncs a mi em feien por els meus peus, i la calor que em temia, faria!!
El sisé llarg (7é de la ressenya)… doncs us diré que el vaig fer dos vegades!!
Una per una variant (semblava el més lògic, però estava trencat com una mala cosa!!) que vaig veure no era l’únic que s’hi havia posat… doncs em vaig baixar d’una baga en una sabina molt nova…
La segona, per on tocava, crec.
Si espereu trobar el pito que hi ha ressenyat després de la sabina,… potser haureu d’accceptar el fracás de la busqueda (com jo) i posar-hi una mica de “morro” per anar amunt!!
Mireu be la ressenya, i veureu que cal passar de llarg la sabina… no feu com jo!!! la primera vegada.
La resta de llarg no te desperdici per posar els pels de punta!!! Com a mínim per on jo vaig anar!!
Potser la via va un xic més a la dreta, encara. Be ho espero… així em queda el consol de pensar que em vaig equivocar. Tot i així, vaig arribar al que pensava seria la reunió, 2 pitons marca, però tan sols n’hi havia un!! Així que vaig fer uns metres més en direcció el que pensava era el diedre del següent llarg, i vaig montar reunió en una sabina petita… i uns blocs.
La Joana em va felicitar pel llarg…
El seté llarg, el va començar la Joana, trobant un pito a un metre d’on hi havia la reunió muntada. Vam pensar que era el primer pitó del seu llarg, i per tant anavem be.
Es va currar un bon llarg, intens pel pas, i més trencat arribant a la reunió.
El vuité llarg, és bo de debò, però cal saber seguir-lo, apretar i confiar un xic per acabar de fer-lo en lliure. Be,… parlo per mi!!
El llarg següent, era el primer d’una part de la via totalment diferent a l’anterior. La roca va canviar, i es va tornar, pel meu gust, bona! Per la Joana… un dubtosa!! Suposo que després del 6é llarg, tot em semblava bo!!
El nové, és curtet, i més encara si s’opta per fer un canvi de reunió, al peu del diedre. Sino… en cas de caiguda del 1er… potser es pica a terra.
El següent, el desé, pel meu gust un dels millors!!! em va encantar, tot i que anava inflat com una mala cosa!!! això de navegar… em feia sentir un xic temoròs de liar-la i trobar-me al mig del no res la “dalle” que marca amb un pas més dur del que hauria de ser!!
I per fi, l´últim!! l’onzé!! la Joana el va encar i tot i veure-la lluitar-lo, no li surt per poc!!
Entre vosaltres i jo… com soc un picat, i se que per ara tots dos hem encadenat el mateix, exceptuant el primer llarg, on jo vaig fer una… “paradinya”, veig la possibilitat d’igualar el joc…
Ja us he dit que soc un picat!!
Així vaig encarar el llarg amb tot el que em quedava, i tot i patir molt, vaig aconseguir que em sortis en lliure.
Empat a llargs encadenats!! jeje
La Joana, molt amablement, em va deixar els últims 5 m de via. La veritat, ho preferia, així em va assegurar millor en el llarg anterior!!! Però per altra banda… renoi que bruts eren els 5m que ens quedaven!!!
Després de les felicitacions mutues per la via feta, vam refer els petates, i ens vam posar a caminar en direcció a… be cap al famós “coll"!!
Vam seguir les indicacions del “Ganxets". Be, la Joana me les va transmetre i vam probar de seguir-es.
Primer a corva de nivell, i després de fer uns lleugers puges i baixes per sortejar els boixos que ens barraven el pas, vam arribar a un blocs de pedra grans. Els vam passar per sota, sense perdre massa alçada, i altra vegada a corva de nivell. Així amb més rapidesa i menys desgast del esperat, vam acabar trobant el camí que amb marques blanques i grogues, que ens duria al coll des d’on ja surtia el camí direcció a la carretera de Plan.
En fi una bonica i laboriosa via, de la que sempre en parlaré amb respecte, doncs hi va haver moments de tensió, no us enganyaré pas, però que un cop acabada, em fa estar orgullòs de la feina feta i la vivència viscuda!!
Gràcies Joana, per deixar-me compartir amb tu aquests dos dies, en aquesta nova pared (per mi)
MI PRIMERA VEZ!!!
