martes, 7 de junio de 2016

Info repte 3000 Catalunya

Hola, viendo que este año hay varia gente interesada en hacer el recorrido de los 11x3000's del Pirineo catalán, os dejo la que creo info necesaria para que podais organizaros.


Salida de la boca sud del Tunel de Vielha. Cima del Mulleres y vuelta a la boca Sud. Nos encontramos el refugio de Conangles donde tenemos todos los servicios.


Seguimos por el valle de Bessiberri, hacía el Comaloformo. Pasamos el tramo más difícil del recorrido, la cresta de los Bessiberris. Bajamos hacia el refugio Ventosa i Calvell, donde tenemos todos los servicios. La bajada de la cresta hacía el refugio, no es muy buena, no hay un camino bien definido.
Subimos a la Punta Alta, donde hay que ir con cuidado en la última canal por no tirar piedras si hay mas gente. Bajamos por el mismo camino y seguimos la Carros de Foc en dirección al refugi Estany Llong por el collado de Contraig. Cuidado en su lado noroeste por la nieve acumulada, normalmente los primeros días de verano.

Llegamos al refugio Estany Llong, todos los servicios. y seguimos hacía el refugio Ernest Mallafré, todos los servicios. por el Pontarró d'Espot. Después seguimos dirección  a Espot y nos desviamos hacía el refugio Pla de la Font, todos los servicios. Cuidado con los cruces.


Del refugio Pla de la Font, seguimos hacía Jou y la Guingueta de Aneu, donde podéis encontrar comida y donde dormir.


De la Guingueta hay que seguir un Gr, en algunos tramos no muy bien marcado, difícil de seguir, e ir hacía Estaon y Lleret. En ambos pueblos podemos encontrar todos los servicios.


Seguimos hacía Tavascan, donde encontramos todos los servicios. Desde este pueblo, ya no encontraremos ningún otro refugio ni pueblo hasta la llegada. Pueden ser más de 6h. Aunque en caso de necesidad, siempre se puede ir hacia el refugio francés de la Pica d'Estats.



Refugio Pinet en la zona norte de la Pica, con todos los servicios. Cuidado con la bajada desde la Pica hacia el Pic Rodo de Canalbona y el estany de Estats.


Del estany de Estats, ya por el camino normal de la Pica, bajamos al refugio de Ferrera, donde termina el recorrido. Hay de todo!!!

Durante el recorrido se pasa por algunos refugios libres, en los que no hay mas que mantas, una radio para pedir auxilio en caso de necesidad, y quizás un poco de comida que alguien se haya dejado...

Espero que lo disfrutes.




Mi primera vez…."Les gens du voyage", Peña de Sin

La veritat, de vegades em sento afortunat, i d’altres tinc la sensació d’haver perdut molts anys de gaudiment… parlant d’escalada! (no de totes les altres coses que he fet).
Com em va dir un amic: "quina sort que ho tens tot per fer!!!"
Ell es referia a Montrebei!!
Doncs si!
Una cosa que no se si es bona, es que després de 14 anys de competició, i de no escalar, ho tinc tot per fer, a gairebe totes les bones i boniques parets que hi ha pel nostre pais i els veins.

Això em dona dues opcions… o intentar que algú repeteixi una via “classiqueta”, o aventurar-me en algunes de les vies dures que s’hi poden trobar. 
Però… es clar, si amb qui escales habitualment, ja ha fet les faciletes… i no vol repetir… tan sols queda començar per les dures.

Així que com a primera visita a la Peña de Sin, m’ha tocat la “Les gens du voyage”, de dos “paios” que jo no conec, però que sembla ser, donen respecte a qui els vol repetir les vies… perque serà..?

Jo ho he descobert aquest dos dies d’intensa escalada. 
Els passats 1 i 2 de juny, amb la Joana, vam anar a repetir-la, i com a ella li feia molta il.lusió fer-la en dos dies, doncs res, petates i nosaltres, a munt.

Els nostres amics... el "gordo y el flaco" 

Vam entrar tard el dia 1. Vam fer mitja via, fins la feixa, i el segon dia vam acabar més o menys a la hora que haviem entrat el dia abans. Així que amb un dia ben complert, la via es fa. Això si, aneu-hi ben en forma, que els últims llargs de 6b.. no donen descans, i algun d’ells, és obligadet.
Suposo que quan a la ressenya llegeixes que el grau es 7b màxim, i 7a obligat… ja pots preveure hi haurà una “mica” de guerra.

Com ja és costum, vaig perdre al joc de les pedretes!! no hi ha manera!!!
Començava la Joana, i en principi els llargs quedaven prou ben repartits, mirant la ressenya i els graus.
Un cop acabada la via, ens va semblar que els llargs parells, eren un xic més laboriosos i exposats. Però vaja… jo no sabria pas que triar si l’hagues de repetir!!

El primer llarg ja ens va posar en guardia, jo no vaig passar de segon per problemes de lectura del pas (la Joana ja havia fet uns puja-baixa… que denotava que no era fàcil de veure), em vaig penjar, m’ho vaig mirar, i vaig passar, a la segona amb èxit.

El segon… em va tombar tan sols començar!! al posar-me tota la ferralla al arnés, sortir en desplom, encara fred, i amb la roca un xic trencadota… vaig acabar per penjar-me de l’últim parabolt (3) que hi havia a l’inici del llarg. Així que tenia la confiança.. pels nuvols,.. vaja!! 
A partir d’aquí, començava un llarg que em va desgastar o trinxar el coco. Vaig just en aquest grau en deportiva…(7a) així que en paret, amb els catxarros, la roca dubtosa, el navegar per trobar la via… i… no se quina excusa més, ah, si!! els passos obligats sobre pitons amb cordinos vells, va fer que la tivada per poder encadenar el que quedava de llarg, fos de les bones!!!

El tercer llarg li tocava a la Joana, que s’hi fa de valent i va passar el 7b en lliure!! Jo vaig començar amb dubtes, doncs se que ella es més forta, i per tant tenia tots els números d’acabar penjat. Em vaig sorprendre a mi mateix. Vaig passar molt be, però els problemes arribaren una mica més a munt!!! No podia ser tant fàcil!!! Tot i així vaig acabar “encadenant” el llarg igual que la Joana.
La Joana sortint del tram més tivaner del 3er llarg

El quart llarg, tambè és 7a. Em va costar lo seu passar, i per sort la Joana després de veure’m patir de debò em va donar un consell.
-Has vist aquell canto gran de l’esquerra??
-Si però és molt a l’esquerra!!!
 Després de descartar tots els cantos més obvis, em vaig decantar per probat cap on ella m’havia dit, i… oleeee!! Els passos van sortir. Per acabar el llarg, però em va tocar patir de debò i fins i tot recular en un parell de llocs, perquè se m’obrien les mans del cansament.

El cinqué llarg, surt per l’esquerra de la reunió!! Ho descobrim, un cop la Joana va acabar farta de treure sorra de les fisures, i quan va veure un pitò solitari a l’esquerra d’on era.
Va encarar de nou el llarg, amb comte i va arribar a la reunió (arbre gran).
Quan va ser la meva hora,  em vaig quedar petrificat! 
En agafar un bloc on havia posat un friend, es mou!!! el tiro un cop passat, doncs em sembla perillòs per futures repeticions.
Després quedava una sortida a la feixa, que vam fer apurats per la poca llum que ens quedava!! La Joana, va arribar a peu del següent llarg, va montar la R amb els catxarros, i em va informar que allà de dormir… res de res!! però després de molt buscar, vam acaber acceptant que la única i millor opció, era aquella repisa on ella no creia poder dormir.

La nit va passar amb més pena que glòria!! Repisa petita, amb pendent… però per sort, no vam passar fred.
Ens vam llevar amb els primers raigs de llum, i ens vam posar en marxa, doncs a mi em feien por els meus peus, i la calor que em temia, faria!!

El sisé llarg (7é de la ressenya)… doncs us diré que el vaig fer dos vegades!!
Una per una variant (semblava el més lògic, però estava trencat com una mala cosa!!) que vaig veure no era l’únic que s’hi havia posat… doncs em vaig baixar d’una baga en una sabina molt nova…
La segona, per on tocava, crec. 
Si espereu trobar el pito que hi ha ressenyat després de la sabina,… potser haureu d’accceptar el fracás de la busqueda (com jo) i posar-hi una mica de “morro” per anar amunt!!
Mireu be la ressenya, i veureu que cal passar de llarg la sabina… no feu com jo!!! la primera vegada.
La resta de llarg no te desperdici per posar els pels de punta!!! Com a mínim per on jo vaig anar!!
Potser la via va un xic més a la dreta, encara. Be ho espero… així em queda el consol de pensar que em vaig equivocar. Tot i així, vaig arribar al que pensava seria la reunió, 2 pitons marca, però tan sols n’hi havia un!! Així que vaig fer uns metres més en direcció el que pensava era el diedre del següent llarg, i vaig montar reunió en una sabina petita… i uns blocs.
La Joana em va felicitar pel llarg… 

El seté llarg, el va començar la Joana, trobant un pito a un metre d’on hi havia la reunió muntada. Vam pensar que era el primer pitó del seu llarg, i per tant anavem be.
Es va currar un bon llarg, intens pel pas, i més trencat arribant a la reunió.

El vuité llarg, és bo de debò, però cal saber seguir-lo, apretar i confiar un xic per acabar de fer-lo en lliure. Be,… parlo per mi!!

El llarg següent, era el primer d’una part de la via totalment diferent a l’anterior. La roca va canviar, i es va tornar, pel meu gust, bona! Per la Joana… un dubtosa!! Suposo que després del 6é llarg, tot em semblava bo!!
El nové, és curtet, i més encara si s’opta per fer un canvi de reunió, al peu del diedre. Sino… en cas de caiguda del 1er… potser es pica a terra.

El següent, el desé, pel meu gust un dels millors!!! em va encantar, tot i que anava inflat com una mala cosa!!! això de navegar… em feia sentir un xic temoròs de liar-la i trobar-me al mig del no res la “dalle” que marca amb un pas més dur del que hauria de ser!!

I per fi, l´últim!! l’onzé!! la Joana el va encar i tot i veure-la lluitar-lo, no li surt per poc!! 
Entre vosaltres i jo… com soc un picat, i se que per ara tots dos hem encadenat el mateix, exceptuant el primer llarg, on jo vaig fer una… “paradinya”, veig la possibilitat d’igualar el joc…
Ja us he dit que soc un picat!!
Així vaig encarar el llarg amb tot el que em quedava, i tot i patir molt, vaig aconseguir que em sortis en lliure. 
Empat a llargs encadenats!! jeje

La Joana, molt amablement, em va deixar els últims 5 m de via. La veritat, ho preferia, així em va assegurar millor en el llarg anterior!!! Però per altra banda… renoi que bruts eren els 5m que ens quedaven!!!

Després de les felicitacions mutues per la via feta, vam refer els petates, i ens vam posar a caminar en direcció a… be cap al famós “coll"!! 
Vam seguir les indicacions del “Ganxets". Be, la Joana me les va transmetre i vam probar de seguir-es.
Primer a corva de nivell, i després de fer uns lleugers puges i baixes per sortejar els boixos que ens barraven el pas, vam arribar a un blocs de pedra grans. Els vam passar per sota, sense perdre massa alçada, i altra vegada a corva de nivell. Així amb més rapidesa i menys desgast del esperat, vam acabar trobant el camí que amb marques blanques i grogues, que ens duria al coll des d’on ja surtia el camí direcció a la carretera de Plan.

En fi una bonica i laboriosa via, de la que sempre en parlaré amb respecte, doncs hi va haver moments de tensió, no us enganyaré pas, però que un cop acabada, em fa estar orgullòs de la feina feta i la vivència viscuda!!


Gràcies Joana, per deixar-me compartir amb tu aquests dos dies, en aquesta nova pared (per mi) 
MI PRIMERA VEZ!!!


jueves, 17 de septiembre de 2015

365 dies després....

 Un any!
Un any és exactament el que ha passat des de la meva última cursa de Ultratrail.
Sembla com si fos ahir, però no! Fa justament un any, 365 dies!
La última cursa que vaig correr, be... Que vaig intentar correr, va ser la TDS del 2014.
I no la vaig acabar.
Després d'estar tot l'any pensant en aquella cursa, després de voler intentar fer una bona cursa i posar les coses difícils a qui la volgués guanyar-la, em vaig lesionar un tormell quan feia el meu repte personal dels 11 cims de 3000m catalans.
Això passava 40-45 dies abans de l"inici de l TDS, però no van ser suficients per recuperar la bona forma ni la lesió després de la parada obligatoria per la lesió als ossos del peu.
I la veritat aquest any ha passat mooolt ràpid.
Tot i no poder correr, per la lesió durant els 6 primers mesos, i començar molt lentament un cop vaig poder fer-ho habitualment.
Durant aquest any però ,no m'he estat quiet... Faltaria!! Jeje
He pogut retrovar-me amb dos dels esports que més m'agraden i que havia abandonat per la ,molta dedicació que estava posant els darrers anys a les curses de llarga distància a peu.
La btt, i l'escalada.
Amb la btt, he pogut gaudir de moltes curses, i moltes d'elles amb tipus de bicis diferents, des de les rallies i les enduro a les fatbikes.
Curses ben diferents, com van se la Snowepic ,https://youtu.be/zhFa8u7popM,  i la BC Bike Race al Canada , amb l’equip d’Imparables, l’Andalucia Bike Race amb la gent de GAES i persigue tus sueños, o la Shimano Epic Enduro amb els colegues endureros!!!
Escalant… hem tornat a gaudir com mai!! vies que no podia ni plantejar-me ara fa 14 anys, per no tenir el nivell, son ara possibles per estar mes ben preparat fisicament i sobretot mentalment. Vies llargues, de molts metres, amb aproximacions llargues, carregat amb els catxarros per poder protegir-te!! això és el que més m’agrada!! 
LARGO Y DURO dic sempre!! 
Suposo que tot be de dins d’un mateix, perque si ho penso… sempre m’ha atret fer les activitats d’aquesta manera… llargues i dures!!!
Ja siguió curses a peu, de bici, raids d’aventura… o projectes, la meva tendència ha estat sempre poder fer coses que m’exigissin donar el millor de mi!!
Per això entreno, per poder gaudir d’activitats que sino tens una forma física adequada, no son gens agradables de fer, però que si pots fer-les i gaudir-les, t’omplen com poques coses a la vida!!!


I per això, he triat el Ultra Trail Valle de Tena, per començar a correr altra vegada!! Una cursa dura, que em va portar a estar 16h fent activitat, que em va exigir donar el millor de mi, perque no estava tant preparat com ho estava una any enrere… però que em va aportar molta felicitat mentre la corria, i que em va donar un nou impuls a la meva vida.
Poder disfrutar d’una bona cursa, sense importar el resultat, tan sols disfrutant del recorregut proposat, i de les teves sensacions al correr durant tantes hores.
A més viag tornar a tenir a la familia al costat, i això per mi… val moltíssim!!!
Ells ho saben, i els agraeixo de tot cor que segueixin ajudant-me amb les coses que faig, perque no és el mateix correr amb ells al costat!!!

 Pujant al Gamo Negro, on la calor em va jugar les primeres males passades... pajaron... vaja!!!




Gracies doncs a Oscar Perez, per la gran cursa organitzada, tant per recorregut, com per marcatge, controls, voluntaris, i ambient!!!

De ben segur tornaré per correr i tornar a disfrutar d’aquesta cursa d’Alta Muntanya!!! 

miércoles, 24 de junio de 2015

Un viatge desitjat!! Tornada a Taghia, Marroc.

 Fa gairebé uns 14 anys que la meva vida ha estat donant voltes a la competició.
Competicions de llarga distància.. començant pels Raids d’Aventura de cap de setmana, en els que corríem unes 17h. De dissabte al matí a diumenge migdia… Be… això si tenies sort i eres dels bons… sinó et tocava córrer més de 24h!! Fins els últims anys en que m’havia especialitzat en córrer curses a peu de més de 100kms. O sigui, que em passava més de 15h corrent.
Però entre mig, he corregut curses de 3, 4 i fins a 6 dies, sense gairebé parar. Passant molta son, fred, menjant malament… però quan hi penses… ni ho recordes!! eren coses que assumies per tal de poder “gaudir” de l’experiència que representa fer una cursa d’aquestes magnituds.
Doncs be… no sempre he estat lligat tant intensament a la competició!!
De fet, molts anys enrere… escalava, i feia dintre de les meves limitacions, el màxim que podia, i en totes i cada una de les disciplines que escalar engloba.
Hivern, estiu, sobre l’aigua, arran de terra… tot m’atreia i encara ho segueix fent.
Si em pregunta algú quin tipus d’escalada m’agrada més, sempre em quedo dubtant.
N’hi ha dos tipus que  em donen les millors sensacions.
El Psicobloc, on escales en penya-segats sobre l’aigua, sense corda i que quan no pots més, caus a l’aigua de vegades des de una alçada…(17-18m) prou alta com per jugar-te un bon mastegot!!
Suposo que m’agrada perquè sempre m’ha atret saltar de llocs alts. Tot i que ara deu fer uns 19 anys, un salt d’aquests em va costar una operació al genoll dret i em va deixar tocat l’esquerra.
I sempre ho arrastraré!! però… un moltes vegades no pensa en que es farà mal quan fa les coses.
Doncs be, just quan començava a competir en aquells primers anys del 2000, també vaig fer el meu primer viatge a Marroc.
Mira que porto dies donant-li voltes i no se pas quin any hi vaig anar!! I no ho he preguntat als companys amb els que hi vaig anar. Perquè tampoc te tanta importància!!
Però aquell viatge va ser un viatge inoblidable!!
Per tot el que va passar, per amb qui vaig estar-hi, per com estava Marroc durant aquells anys…
He mirat de trobar el “diari” que acostumava a escriure durant els viatges que feia anys enrere. Però per ara no hi ha manera de trobar-lo. Això dels trasllats de casa… ja sabeu com és!! et sembla que ho endreces tot, i de fet és així, però ho fas també que després no hi ha qui trobi res!!
Així que tot i que volia llegir-me el diari de Marroc (2001-2002), abans d’escriure sobre Marroc (2015), no ho he pogut fer i no he volgut retrassar-me més, no fos que la memòria em fallés i no recordés prou be, com ha anat aquest segon viatge.
La gràcia d’aquest 2on viatge, era que finalment i després de desitjar i intentar anar a escalar a Taghia des de fa 4 o 5 anys, aquest any hi he pogut tornar.
Si, dic tornar, perquè a Taghia és un dels llocs on vam anar en aquell ja llunyà 1er viatge.

Al arribar a Marrakech, vam poder gaudir dels atractius de la seva plaça. A veure qui pesca la botella...


Al matí abans de sortir amb el taxi direcció Taghia, va poder gaudir d'una bona passejada pels carrers del Zoco de Marrakech.

Taghia, és un petit poble situat a l’Atles marroquí.
És un dels millors llocs del mon per poder anar a escalar vies de varis llargs, fins a 500-600m de roca seguits, hi podem trobar!!
És un lloc impressionant per qualsevol persona que pugui arribar a captar tot el que aquelles parets aporten!!

 Una de les parets més impresionants per mi, és la del Taoughdat!!

 De camí amb taxi cap a Zaouia Ahansal, d'on ens queda encara una caminada de unes 2h per arribar al poble de Taghia. A Taghia no hi arriba la carretera, i cal fer una caminada normalment acompanyat de burros que son els que ens porten el material i els extres...

 Petit mapa de la situación del poblé de Taghia i les diferente parets.

Doncs be, els dos viatges han estat molt diferents, el lloc era el mateix, però ha canviat tant…
Tenia ganes de llegir el “diari”, per tornar a viure en primera persona tot el que recordava, ara ja vagament! Però per ara no ha estat possible!!
A Taghia, tot és igual, i a la vegada diferent!!
L’evolució, és inevitable, i amb ella anem perdent moltes de les coses bones, que te el estar aïllat, però és evident que ho dic perquè jo tinc les dosis de les dues coses quan vull.
Per la gent de Taghia, suposo que els hi és molt més agradable el dia a dia, amb les millores que aporta la modernització del Marroc.
Jo vaig estar a Taghia quan encara hi havia molt poqueta cosa per escalar, no hi havia cap guia, i les ressenyes eren difícils de trobar!!
Vaig estar-hi en ple desembre. No us podeu imaginar la fred que hi feia!! Serveixi d’exemple: Estàvem acampats amb una tenda en un lloc prop de la paret des Sources, un prat preciós, però que no es desglaçava en tot el dia!! teníem tot el dia el terra ben blanquet!! imagineu-vos fer vida allí!!
Ara hi hem estat en el mes de maig. Hem estat en una de les per ara dues Gites o refugis que hi ha. Tots dos portats per gent del poble. Amb llits, dutxes d’aigua calenta, sopars calents, taules on menjar i sofàs on poder seure o jaure!! I evidentment sense haver d’estar totes les hores amb el plomes posat i patint fred!!
Doncs be, el retrobament amb les parets marroquines, ha estat excepcional!!
Hem estat pocs dies al Marroc, i molt poquets escalant, si miro la motivació i les ganes que tenia…
El temps no ha estat el millor, però tot i les pluges hem anat salvant la situació, i jo he tornat amb un ple de dies d’estada i dies escalats!! 

Tot i que no ha estat fàcil… doncs el primer dia ja vaig agafar una diarrea, que em va deixar tirat amb bastant mal estar al cos i de cap especialment!!
A Taghia, hi vam anar 4 amics, i així podíem fer 2 cordades. Ha estat prou encertat, perquè tot i ser jo qui va començar amb la diarrea i mal d’estómac, els altres es van anar alternant els dies següents!! així que els primers dies anàvem fent parelles d’escalada segons l’estat dels altres.

Les vies que vam fer, han estat al meu parer, boníssimes, i la veritat és, que he tornat a Catalunya, encara amb més ganes de les que ja tenia per poder tornar a Taghia!!

Per sort, hi ha coses que no canvien i els nens segueixen demanant caramels o llapis quan te’ls trobes a qualsevol racó.

Les vies que vam fer per ordre de dies son:

Belle et Berebere 6b+, 300m
Via de les mes repetides. Bona roca. Quan vaig arribar a dalt, pensava anar a córrer a la tarda.
Quan vaig arribar a baix, refugi, no em podia ni moure!! em feia mal tot, i al final vaig estar tota la tarda i nit amb febre. Bon començament… 
Jo ja veia la meva setmana a Taghia estirat al llit enfebrat!! i amb diarrea!!!

Classe Montagne Epinal 6c+, 200m
Via que vam escollir perquè jo estava fatal!!! al final, tot i que per caminar tenia problemes, al escalar, no. Per sort!! Vaig patir molt a la aproximació, 15min, i a la baixada, uns 45min. Per mi, més mantinguda que Belle et Berebere.

 Cordada a la via Le Reve d'Aicha. Fotos feta des de la via Classe Montagne Epinal. El poble es pot veure al fons.

Derniere Liverté 7b+, 320m
No podíem escollir millor via… boníssima!! però no era el meu dia… em trobava molt fluix a causa de la diarrea, i caminant ho vaig passar molt malament!! i l’aproximació era 1h15-1h30.
A més per acabar-ho d’arrodonir, em va caure un gat, quan faltaven 3 llargs!! “Pa matarme”.
Sempre hem quedarà pensar que va ser una “senyal”… ja que el cel es tapava, i va acabar plovent just quan acabàvem els ràpels. Així que de ben segur ens hagués agafat escalant si haguéssim seguit!
La tornada… per sort vam anar parant i amagant-nos a les balmes per anar esquivant la pluja. Va anar millor que la anada…

Pont berbère!! fa por però aguanta. De fet aquest és "modernillo"... hi ha escales dignes de veure... Durant l'aproximació a la via Derniere Liverté.

Jordi al 3er llarg de la Derniere Liverté.

La Verdad Absoluta 7a,200m
Per mi, una molt bona via. Combina llargs amb parabolts i d’autoprotecció. Mantinguda en el grau, i amb els seguros fixes justos, millor anar be en el grau. 

 Victor a la sortida del 4rt llarg de la via La Verdad Absoluta.

Whisky Berebere 7a,400m
Molt bona via, amb possibilitat de treure-la tota en lliure. També l’A0 del 5e llarg. Te alguns llargs a la part alta que cal equipar, molt bons!! Per no perdre el costum, igual que quan vam fer la Derniere Liverté al Oughdat, ens va ploure, però aquesta vegada, ja ens coneixíem les coves… així que vam aconseguir gairebé no mullar-nos. 

 Primers llargs de la Whisky Berebere. Anirem a buscar els diedres de dalt i els passarem cap a la dreta.

 Llargs superiors de la Whisky Berebere.


 Flanqueig al penúltim llarg de la Whisky Berebere.

Trompetenkafer 7a+, 320m
Una via que em va agradar molt. Totalment equipada, i amb els seguros justos en alguns llocs. Per no perdre el costum… ens va ploure al sortir a dalt… be de fet ho va començar a fer intermitentment quan encara faltaven uns 3 llargs, i us prometo que vaig tenir la sensació de que tornava a ser a Croàcia a la competició de 12h d’escalada… corríem per la paret!!!

 Bonic 3er llarg (6c) i amb unes vistes del Taoughdat impressionants.

 Mateix llarg però amb unes vistes ben diferents.

 Poble de Taghia des de la pared des Sources.

 Llargs de placa per arribar als desploms finals.

Desplom del últim llarg de la Trompetenkafer.

Creatura di Sabbia 7a,280m
Una via que per acabar el viatge, va ser la culminació a tot el que es pot esperar d’una via de paret!! Llarga, amb un grau on jo havia d’apretar molt, gairebé desequipada, tan sols un pitó a les reunions 6 i 7 i al llarg 6. Difícil de seguir al principi, fins no s’arriba al diedre final… un plaer, vaja!!
I com ja segurament suposeu, ens va ploure al últim llarg!! que em va costar un “güevo” perquè era finet i un xic herbós, estava moll i ja no em quedaven gaires seguros per posar…
En fi… Brutal!!!!

La sensació, al marxar, va ser de no creure’m que ja havien passat tots els dies que teníem al Marroc… estava tant a gust, i tenia tantes ganes d’escalar, que els 7 dies se’m van quedar curts!!

Tant sols hi ha una manera de solucionar-ho… tornar-hi i amb més dies!!!

viernes, 19 de junio de 2015

Feelings extraños!!

A veces me pasa...
Hay ocasiones en las que los actos "públicos" me dan pereza!!
Y no es porque sea un tipo poco sociable... Pero reconozco que tengo, normalmente una vida muy tranquila, y estar rodeado de gente que no conozco no es muy habitual en mi.
Esta era pués la sensación antes de ir al Trainig Camp de este fin de semana pasado.

Pero también debo decir, que cuando terminan estos días, aun sintiendome cansado, me siento muy feliz de haber estado y participado en ellos.

En todos y cada uno de ellos, siempre vuelvo a casa con la sensación de haberlo pasado genial, de haber conocido a gente interesante y de quien aprender alguna cosa, y como no, de haber disfrutado de la compañía de los amigos ya hechos.

Aunque pasé mis nervios antes de empezar mi charla, me sentí cómodo dándola, y aunque en mi trabajo dar primeros auxilios, sea una cosa natural, hablar en público de ello, no lo había hecho nunca ( por eso los nervios, siempre me dan las charlas a mi, médicos o infermeros).

Así que en este Training Camp Tv, he tenido la suerte de compartir experiencias con un gran número de personas, algunos conocidos por muchos, o todos! , y otros no, pero todos y cada uno me hizo pasar un excelente fin de semana con un gran número de momentos divertidos!

No olvidaré la charla de Javi Sancho, los videos de cada día a la hora de cenar, las charlas de los compañeros como Xavi, Raul (Doctore), Tomi, Chema, Roberto,... Y el partidito que se jugaba en Berlín... Con su posterior celebración... Una cerbecita y a la cama que en 5h tenemos 4h de btt "durillas"!!

Así pués debo empezar a quitarme ese miedo escénico, esa pereza.., y recordar, que cuando los amigos de Zoopa y de Imparables se juntan, los días pasan volando y entre risas!!!

Muchas gracias a nuestros guías y a todos los asistentes.
A la organización y a la gente de filmación.
Y como no a los esponsors que lo hacen posible.
Forte Pharma y Danone.

Pd: Por cierto... Mer, Carles ... Cuando hacemos el próximo??

lunes, 11 de mayo de 2015

PAKLENICA, 16º INTERNATIONAL CLIMBING MEETING. Croacia Abril 2015.


Un viaje inesperado a un lugar donde hace años quieres ir, para competir en una cosa nueva, siempre supera las expectativas!!
Esto es lo que me ha pasado hace poco, al participar en el 16º encuentro internacional de escaladores de Paklenica, Croacia.
En él, se podía participar en dos competiciones, bueno… no!! 5!!!
3 de carreras a pie, y 2 de escalada.
Y todas ellas en un lugar increíble como lo es, el parque nacional de Paklenica.

Yo, gracias a los contactos de la organización de las 12h de Terradets, y muy especialmente de Juana González, pude participar en este encuentro en la modalidad de: Maratón de escalada de 12h!! 

Hace unos meses me he metido de lleno en un deporte, un estilo de vida, como es la escalada.
La escalada había sido uno de los deportes que más había amado y practicado, antes de empezar con los raids de aventura, y la larga distancia!!

La lesión que sufrí el pasado mes de setiembre, me abrió las puertas de nuevo a este deporte, ya que no podía correr, debido a una inflamación en los huesos del tobillo, que no permitían impactos.
Por ello, me volqué de nuevo en algunos deportes “sin” impactos, como son la btt o la escalada.
Ya sé… ya sé… eso si todo va bien, y no tenemos una caída!!!
Pero en eso…, es mejor no pensar!! Sino me tocaba sofá!!! Y eso… no me apetecía… jeje

Así que como uno lleva en la sangre lo de la competición, después de estar toda la vida haciéndolo… me empecé a interesar por las competiciones de 12h que se organizan, también llamadas “Rallis de escalada”.

Gracias a las comunes charlas de post-escalada, siempre con una cervecita en las manos, Juana, una de las escaladoras que ha ganado algunos de los Rallis más importantes, supo de mi intención de probar suerte en estas competiciones.


Cartel en la parada de bus con propaganda de la Paklenica International Climbing meeting.

Así pues cuando se enteró de esta competición, me propuso de ir juntos a Croacia, junto con algunos escaladores más, como: Álvaro Lafuente y Jesús Ibarz (actuales campeones del Ralli de Terradets, y algunos de los organizadores del Ralli Terradets, como Rafa Vadillo, Antón Fontdevila, Jordi Cateura y Albert Macau.

Croacia, era un país que yo tenía en mente visitar, debido a un raid que se disputaba hace años en él. Recuerdo que al ver las imágenes de los paisajes por donde se disputaba, siempre me decía que tenía que correr una carrera en Croacia.
Así que cuando la propuesta llegó, con solo oír el nombre del país en el que se disputaba, dije SI !!!

Lo primero fue encontrar info de donde escalar y sobretodo del lugar donde se disputaba la competición!!
Para ello, compramos la guía de escalada del lugar!!
La verdad es que mi intención, después de buscar mucha info de todo lo que se podía hacer en Croacia y más concretamente en la zona cercana a Starigrad-Paklenica, fue pensar que podría ir a correr, hacer submarinismo, kayak de mar, escalar en otros lugares…. visitar algunos parques nacionales…
Pues la verdad, no hice nada de eso!! Y no por falta de ganas.. no!! sino porque Paklenica me encantó, y me pase todos los días allí, viendo ese cañón día tras día, y la verdad…. si llego a tener más días… más días que me paso allí encerrado!!! BRUTAL!!! Para escalar… y correr.

La pared de Anica kuk, es la más impresionante i larga del cañon de Veleki Paklenica.

 La pared del Anica kuk detras de mi, visto desde Debili kuk.

Hay una pared impresionante, que nos llevó unos tres intentos escalarla. La Anica kuk, 350m y de un calcáreo increíble!!
Los dos intentos primeros, no llegaron a buen fin, por la roca mojada, algún que otro lio con las vías que se cruzan en varios puntos, y que sus dificultades nos pudieron!!
Ya sé, ya sé… al final cada uno escoge la graduación de la vía… pero debo reconocer que nos llevamos alguna sorpresa con los grados, y al estar alguno de los largos mojados… pues se nos complicó el día. Y nos tocó bajarnos en los dos primeros intentos!!

 Primer intento a la Anika kuk, via Waterworld.

 Largo impresionante, pero ya no de la via Waterworld... nos habíamos equivocado pero valió la pena!!

 Movimiento duro y bonito.

 Segundo intento al Anica kuk, via Zenith.

 Placas finas y duras.

 Reunión incomoda y mojada.

 Pero eso no podía acabar así… 
Anica Kuk 2 - 0 Juana/Arnau 

Así que días después volvimos a la carga!! Esta vez, con la roca seca, y así fucomo conseguimos llegar a la cima de esta pared, y de su cima!!

Largo 4 de la Jenjavi, la que nos llevó a la cima. Flanqueo precioso.

Día frío pero seco!! Bueno... no al 100% pero más que los otros...

Por fin cima!!! Caras de contentos!!!

Revisando el libro de piadas, buscando alguna nota de amigos.

Pero entre medías… no podíamos dejar de escalar… así que nuestros esfuerzos los dedicamos a reconocer las vías del Debeli kuk.
Solo un apunte… os diré que las ganas de escalar eran tales que el día que llovió, nos buscamos un sector de escalada de desplomes.. Y allí estuvimos dándole fuerte hasta que yo me dejé un poco de piel pegada a una presa…

 Impresionante 7b en el Debeli kuk. Siempre con el Anika kuk presente.

 Aproximación al sector de desplomes en un momento de pausa de lluvía.

El Debeli kuk, parecía la pared donde por la estrategia que estábamos planeando según las normas de la competición, más escalaríamos el día de la competición.
Así que nos dedicamos a probar las vías de esa pared, para ver si podíamos con las dificultades.
A diferencia de las competiciones de casa, en Croacia, cuentan los largos de las vías o los largos de deportiva, y no las vías en su totalidad. Además solo cuentan los largos o vías encadenados, o sea que haces sin reposar o cogerte a nada que no sea la roca!!

 Diedro de la Speed Climbing route. Último largo de la via de la competición de Speed climbing. De abajo.

De arriba.

La verdad es que la roca de esta zona, es muy abrasiva, y yo que llegaba un poco tocado de yemas, me llevé la peor parte… llegando a temer por mi piel el día de la competición!! 
Por ello, decidimos descansar el día anterior.

 Así quedaron mis yemas después de 6 días intensos de escalada.

La verdad es, que nos costó… ganas nos quedaban para escalar un poco más, pero dedicamos el día a preparar material, minimizar el peso, hacer la logística de como avituallarnos, ropa…
Y sobre todo descansar un poco para llegar con las pilas cargadas y la motivación a tope para el día… “D”!! Ah!! Y mi piel en el mejor estado posible.

Pero bueno… ya se sabe… las tácticas siempre tienen que tener un plan B!!
Y al final, tuvimos que tirar de él el día de la competición, pues llovió toda la noche anterior y por la mañana, aún lo hacía!!

Y... el día “D” empieza a las 5am!! 
Viendo llover… pero nosotros a las 7am, estábamos preparados para las 12h de la maratón de escalada de Paklenica!!

El día empezó bien, hasta que nos encontramos con que no pudimos encadenar una vía porque los movimientos clave estaban mojados, y como ya estaba en mi límite... pués me quedé sin los puntos y habiendo invertido tiempo de las 12h y esfuerzos para nada.
Como parecía que dejaba de llover, pasamos de escalar en cuevas y desplomes a irnos a las placas aun mojadas del Debeli.
Allí empezamos a encadenar largos mojados y de placa fina que nos hicieron sudar!!

Pero para cuando tocaba la segunda vía, más difícil que la anterior, la roca ya estaba seca. Bueno... no completamente, pero casi!!

 En la via Johnny, la segunda en el Debeli kuk el dia de la competición.

 Largo clave de la Johnny.

 Ambientillo en la base del Debeli kuk, pared del fondo, mojada. La via de la competición de Speed climbing, quedaba a la vista y se puede ver que la pared estaba aún mojada.


Al final, todo salió bien, y a las 19h, presentamos nuestras vías con la puntuación de todo lo que habíamos hecho.
Por la noche, todo terminaba con una presentación de fotos y videos por parte del equipo francés de escalada, y con la entrega de premios de las competiciones de escalada.


Recordad que había 2 competiciones!!
La otra competición y lleva 16 años de antigüedad, es la “Speed Climbing”. (la maratón de 12h tiene solo 4 años de antigüedad).
Que consiste en subir una vía de 130m en el menor tiempo posible!!
Y la verdad… mientras nosotros escalábamos, yo me quedaba boquiabierto mirando como subían las distintas cordadas!! Al final, con la roca mojada consiguieron hacer la vía en 24minutos!! Increíble!!! El record en seco, está en 16 minutos!!!
Por suerte las dos competiciones, tuvieron mucho éxito y mucha participación, a pesar de la lluvia.
Además de muchos equipos locales, el encuentro tuvo cordadas de varios países compitiendo en las dos competiciones y en las diferentes categorías.
Pero hubo un país que dominó el maratón de escalada de 12h!! El nuestro!!
Ya que en la categoría de hombres, ganaron Álvaro y Jesús, y en la mixta Juana y yo.
Después de la entrega de premios, tuvimos un concierto en directo.


Al final, todo salió perfecto!!
Pasamos unos días estupendos, disfrutamos de un lugar y de unos amigos increíbles, y ganamos una competición, muy curiosa por la meteo que tuvimos, y completamente nueva para mí.

Ah!! y conocí Croacia!!! aunque sea una parte muy, muy, muy pequeña....